|
BIOGRAFIA
 Eduard Toldrà i Soler
(Vilanova i la Geltrú 1895 - Barcelona 1962)
Començà a aprendre música amb el seu pare, que li donà les primeres lliçons de violí. El 1905 la seva família es traslladà a Barcelona i ell començà a estudiar al Conservatori del Liceu i posteriorment a l’Escola Municipal de Música. Poc després ja es guanyava la vida com a músic tocant en diverses orquestres de Barcelona, teatres, cafès i festes majors. El 1912 fundà el Quartet Renaixement, format per Lluís Sànchez, viola, Antoni Planàs, violoncel, Josep Recasens, violí, i ell mateix com a primer violí i director. Aquell mateix any inicià oficialment la seva carrera com a compositor amb la Sardana per a flauta i piano, i obtingué el premi extraordinari de violí a l’Escola Municipal.
El Quartet Renaixement estigué en actiu fins al 1921 i esdevingué una eina fonamental per a la difusió del repertori de cambra a Catalunya i una plataforma de la vitalitat musical catalana en els seus concerts fets a París, Berlín i Viena.
Durant aquest període Toldrà inicià la tasca de director, el 1916, al capdavant de l’Agrupació d’Instruments de Vent de l’Associació d’Amics de la Música, i poc després amb l’Orquestra Pau Casals. La seva reputació com a violinista no feia més que créixer, alhora que com a compositor escrivia les seves primeres obres importants: les primeres cançons a partir de textos de Josep Carner i Joan Maragall el 1915; Sol ponent, la seva primera sardana, el 1917; i la Suite per a orquestra en Mi, del 1919, la seva primera obra per a orquestra, que avui presentem editada per primera vegada.
Després de l’etapa del Quartet Renaixement, accentuà la seva activitat com a compositor i inicià la docència a l’Escola Municipal com a professor de violí, des del 1923 fins a la seva mort.
Entre el 1921 i el 1936 hi ha la seva etapa més important com a compositor. D’aquest període daten: Vistes al mar (1920) per a quartet de corda; les nombroses cançons, de les quals destaquen els cicles A l’ombra del lledoner, amb textos de Tomàs Garcés (1924), o La rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit (1936); l’òpera de cambra El giravolt de maig (1928), amb llibret de Josep Carner; i obres simfòniques com La maledicció del comte Arnau (1930), a partir de l'obra per a tres cobles i timpani del 1927, o La filla del marxant (1934), suite destinada al drama homònim d’Adrià Gual.
Després de la Guerra Civil es dedicà de manera preferent a la direcció. El 1943, l’Ajuntament de Barcelona li encarregà l’organització de l’Orquestra Municipal de Barcelona, que es presentà oficialment al Palau de la Música Catalana el 31 de març del 1944 i de la qual fou director titular fins al 1961. Durant aquests anys, rebé diversos premis i distincions i fou cridat per dirigir algunes altres formacions europees. Cal destacar com una de les fites importants de la seva carrera de director l’estrena de l’Atlántida de Manuel de Falla al Liceu, el 24 de novembre del 1961.
L’obra de Toldrà s’inscriu plenament en l’estètica noucentista. Partint de l’harmonia tradicional, i rebutjant els excessos del wagnerisme modernista, no s’interessà per les avantguardes europees. Toldrà practicà una música amb personalitat pròpia, arrelada al seu entorn i alhora cosmopolita, d’una marcada catalanitat i mediterraneïtat barcelonines. La Suite per a orquestra en Mi (1919), la seva primera composició orquestral, és una obra de joventut molt representativa del moment, una obra fresca, vital, ingènua, però ferma. Fou estrenada el mateix any 1919 per l’Orquestra del’Associació d’Amics de la Música, dirigida per Francesc Pujol, i se’n féu una segona audició el 24 de maig del 1921 a càrrec de l’Orquestra Pau Casals dirigida pel mateix Eduard Toldrà, el qual, per modèstia, no la inclogué mai als programes de l’Orquestra Municipal de Barcelona. Aquesta obra, doncs, caigué malauradament en l’oblit fins avui.
Jaume Carbonell i Guberna
Universitat de Barcelona
|
