BIOGRAFIA

Isaac Albéniz
(Camprodon 1860 - Kanbo, Lapurdi, 1909)

Traslladat de ben petit a Barcelona, començà a estudiar piano amb Narcís Oliveres, i amb quatre anys donà el primer concert al Teatre Romea i causà l’admiració del públic barceloní. Es traslladà posteriorment amb la família a Madrid, i després amb la seva mare i la seva germana, a París, on començà a oferir concerts per a fer front a la difícil situació familiar. A partir d’aquí inicià un periple per diferents ciutats de l’estat espanyol, on obtingué grans èxits i forjà la seva fama com a concertista extremadament hàbil, i amb una gran facilitat per a la improvisació, que oferia un tipus d’espectacle basat en l’exhibició, molt habitual durant els anys centrals del segle xix. La seva activitat concertística s’estengué per Amèrica del Sud, els Estats Units i posteriorment per Anglaterra. El 1879, gràcies al comte Morphy, aconseguí una pensió reial per a estudiar al conservatori de Brusel·les, on aconseguí el Premi Extraordinari de Piano. Figura consolidada en el terreny de la interpretació, tant en solitari com en formació de grup, es forjà una carrera brillant com a compositor. A Barcelona entrà en contacte amb Felip Pedrell, fet que incidí en el seu estil compositiu que fins aleshores havia estat molt lligat a la música de saló. El 1883 actuà al Gran Teatre del Liceu i l’any següent al Teatre Líric en la temporada organitzada per la Societat Catalana de Concerts, en una formació de quintet. També fou habitual al Cafè Continental, on acudien Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Enric Morera, entre alguns altres. Durant aquests anys alternà les estades a Barcelona al barri de Gràcia, i Madrid, amb els estius a Tiana i les sortides constants cap a Europa. El 1893 s’establí a París, on s’integrà al cercle de músics format per Gabriel Fauré, Vincent d’Indy, Claude Debussy, Charles Bordes i Paul Dukas. El 1900 tornà a Barcelona, on col·laborà intensament amb Enric Morera en la promoció del Teatre Líric Català, però aviat se’n tornà a París. El 1909 es traslladà amb la seva família al balneari de Kanbo, lloc on morí aquell mateix any.
Com a compositor, destaca en proporció la seva obra per a piano, en què abunda la producció rica en pintoresquisme i exotisme, plena de colorisme d’articulació brillant i evocadora de paisatges hispànics, propi del gust i del context de l’època per la qual es mogué Albéniz preferentment, és a dir, pels escenaris europeus; Albéniz es convertí en un dels músics més destacats del que s’anomenà ‘alhambrisme’. També es dedicà a la música escènica: en destaquen les òperes Henry Clifford (1895) i Pepita Jiménez (1896), estrenades al Gran Teatre del Liceu; o també Merlín (1906), estrenada al Teatre Tívoli de Barcelona el 1950, i que havia de formar part d’una trilogia dedicada al rei Artús i que restà inacabada. L’obra per a orquestra és molt escadussera si la comparem amb els altres gèneres: la suite per a orquestra Catalonia (1899), estrenada als cicles de la Société Nationale de Musique, de París, per a la qual aprofità elements de la Rapsòdia almogàver (1899), que restà inconclosa.
La seva obra creativa, detallista i amb una escriptura de gran dificultat tècnica, ha estat sempre eclipsada per la figura del pianista, que en bona mesura n’ha condicionat la producció i n’ha consolidat la figura en l’àmbit internacional.

Jaume Carbonell i Guberna
Universitat de Barcelona

amb el suport de