Verd paradís II és el segon lliurament de l’obra narrativa d’un dels autors més importants del segle xx europeus, que només les circumstàncies socioculturals que la llengua occitana ha patit i pateix han impedit de divulgar com caldria. El llibre de narracions es divideix en tres parts. El bloc central de narracions deixa enrere la consideració de la bellesa expressat a Verd paradís I (Galerada, 2006) i s’endinsa en l’associació d’instint, desig i mort que regeix el cicle de totes les coses: la lenta agonia de la guineu, que es va de mica en mica deseixint de tot; el sacrifici de la taràntula, a la panxa de la qual l’abella Vespis pon el seu ou; l’ambigüitat amb què la noieta de «Bubota de nit» es lliura als camarguencs; la suspensió del temps amb què Déu castiga la suficiència de fra Benet i la solitud en què s’enfonsa en tornar al món; la recança que colpeix mossèn Ermabecièira per haver estat més pendent de la seva canilla que no de la missa que deia; i, finalment, la impossibilitat a què s’enfronta el doctor en voler entrar en la intimitat d’en Caçola per tal d’esbrinar les raons que l’han dut al suïcidi... Al primer bloc, en canvi, de textos molt més breus, Max Roqueta fixa el record d’alguns dels argelierencs que ha tractat, com la minyona de casa, que és qui li ensenyà occità de petit, el mossèn o un parell de velles bruixes malcarades.
A les «Cròniques del país de Capolat», redactades a la fi dels anys seixanta i a la primeria dels setanta, coincidint amb l’aparició d’una nova literatura militant, Roqueta enceta un nou to, de signe satíric i demolidor, voltairià, en sintonia amb George Orwell, que anys a venir portarà a la novel·la Los dona-d’èr. En aquestes tres històries escarneix la suficiència dels qui es creuen portadors de la veritat («El rei cruel»), el cinisme del poder («Al·locució als pollacres») i la credulitat dels innocents («Els set delits d’en Joan de l’Ase»).

PVP 20,00 €
ISBN: 84-934164-5-4
Primera edició: novembre 2005

Max Roqueta

(Argelièrs, l’Erau, 1908), metge de professió, poeta, narrador i dramaturg, ha bastit una estètica literària a partir d’una obra que reflexiona sobre els homes, els paisatges i les actituds de l’individu occità en un medi sovint hostil. El gust per la llengua i per explicar magistralment un món que s’escola conforma, amb el to i el registre sempre adequats, un estil inconfusible i ple d’encert. Tal com diu Felip Gardy, «Roqueta ha travessat el segle amb una discreció extrema. I la seva obra, l’han bastida aquest silenci polit, aquesta escolta llarga i pacient de les remors del món que exclou els furors superficials i convencionals, d’aquest altre món, generalment tant atractiu, i que no són sinó coses mundanes».