Es tracta d’una novel·la sobre la por i la soledat de l’home. A l’edat mitjana, a la Camarga (un lloc d’aiguamolls on pasturen ramats de cavalls) un guardià solitari descobreix unes petges misterioses. Seguint-les, toparà amb la Bèstia. La Bèstia del Vacarès tracta de la relació de pànic i compassió que s’estableix entre el guardià i la Bèstia.

Si el plantejament ja és interessant, la gràcia expositiva de l’autor i la gran feina del traductor fan d’aquesta novel·la una joia de la narrativa occitana i catalana.

La traducció és a càrrec de Jaume Figueras i Trull, un dels nostres millors traductors. La seva traducció de Verd paradís de Max Roqueta (Galerada: 2005) fou mereixedora dels més grans elogis de la crítica.

PVP 17,00 €
ISBN: 978-84-96786-20-2
Primera edició: febrer 2009

Josèp d'Arbaud

(Mairargas 1874 - Ais de Provença 1950) és un dels escriptors més destacats de les lletres provençals i occitanes del segle XX. Educat en un ambient familiar culte i sensible - la seva mare fou una de les primeres poetesses del Feibritge-, Josèp d’Arbaud va llicenciar-se en dret a Ais, abans d’instal·lar-se l’any 1898 a la Camarga, on l’havia precedit uns mesos abans el seu cosí Folco de Baroncelli. A la Camarga, d’Arbaud hi va menar durant deu anys la vida dels gardians de braus i criadors de cavalls, en una experiència vital que marcaria profundament la seva vocació literària, fins al punt d’esdevenir-ne l’estímul principal. De fet, cal relacionar l’aventura camarguesa amb l’intent de preservar una provençalitat que estava desapareixent, en un context de canvis socials i lingüístics galopants que el Felibritge no va poder reorientar.

Per motius de salut, l’any 1908 va haver d’abandonar el seu mas de canyes enmig dels salicorniars i els marjals i traslladar-se als Alps, estada que evocaria al recull poètic La vesioun de l’Ulba (1920). Havent tornat a Provença l’any 1911, va reprendre-hi les seves activitats com a militant provençalista i, entre 1921 i 1928, va dirigir la revista literària Le Feu, de la qual havia estat prèviament redactor en cap.

De primer, d’Arbaud va destacar com a poeta elegíac i malenconiós amb Lou lausié d’Arle (1913), que va consagrar-lo com la veu lírica més prometedora en la superació de l’epigonisme postmistralià, un to que es prolongaria en reculls posteriors com La coumbo (1946) i Espelisoun de l’autounado (1951), mentre que a Li rampau d’aran (1920) evoca els companys felibres morts a les trinxeres durant la guerra del 14. A Li cant palustre, poemari que no va aparèixer en volum fins a l’any 1951 però que a la primeria de segle ja estava força avançat, d’Arbaud es lliura a la fixació mítica i lírica del món camarguenc.

Potser també daten d’aquells anys les narracions «Nouvè gardian», que evoca amb complaença les formes de vida dels pastors de la Camarga amb un pretext nadalenc, publicada l’any 1923, i «La caraco», «Lou regrèt de Pèire Guihèm» i «Lou palangre», totes tres aplegades en recull l’any 1926 i centrades en la figura solitària del gardian i la vulnerabilitat de la condició humana.

A «La bèstia del Vacarès», la seva obra més reexida, també de l’any 1926, de caràcter realístic i fantàstic alhora, d’Arbaud aborda el tema finisecular de la decadència dels mites i de la confrontació inquietant amb el doble, fins a convertir la trama novel·lesca en una complexa davallada dels abismes del jo. La ficció, que adopta la forma d’un dietari en primera persona, transcorre l’any 1417 i parteix de l’encontre casual entre un gardian i el déu Pan, enrevellit i xacrós, que ha cercat el seu últim refugi a les profunditats de la Camarga...

L’any 1929, amb La sóuvagino, d’Arbaud focalitza el món de les feristeles i la fauna camarguesa, tot seguint el model de Rudyard Kipling. A L’antifo, publicada pòstumament l’any 1966, el referent és la novel·la d’aventures de tradició anglosaxona (Stevenson, Conrad, Rider Haggard, etc.)

Josep d’Arbaud va tenir cura, també, del Florilège de la Nacion Gardiana (1923) i de l’aproximació etnogràfica La Provence. Types et coustumes (1939).

La Bèstia del Vacarès (1926) és la seva primera obra que apareix traduïda al català.