Dedicat principalment als enamorats i al dia de Sant Jordi, patró dels qui s’estimen el nostre país, ofereix un joiell recuperat en el temps de narracions d’escriptors que tenen i han tingut un pes remarcable a les nostres lletres. Cal esmentar també les fotografies que il·lustren, simbòlicament, l’atmosfera de les narracions, fetes per Pomés, Cortinas i Julià. Una curiosa història de la Festa de la Rosa i una breu referència al patronatge de sant Jordi a Catalunya completen juntament amb un breu anecdotari aquest llibre de la rosa, confegit amb el propòsit d’unir a una gran amenitat la qualitat literària.

PVP 15,00 €
ISBN: 84-932254-I-X
Primera edició: abril 2002

Maria Aurèlia Capmany

Maria Aurèlia Capmany, escriptora, pedagoga i política, va néixer a Barcelona el 3 d’agost del 1918. Filla d’Aureli Capmany i néta de Sebastià Farnés, tots dos estudiosos del folklore. Va ingressar a l’Institut-Escola i va fer estudis universitaris de Filosofia i Lletres.

Va fer de talladora de vidre i va desenvolupar activitats pedagògiques. En la dècada dels quaranta va participar en algunes activitats culturals clandestines, com les de Miramar, i va entrar en contacte amb el grup d’Ariel, una publicació literària i artística editada a Barcelona entre el 1946 i el 1951. El 1951 va ser directora de l’Institut Albéniz de Badalona. Va ser becada per l’Institut Francès al Collège de France durant el curs 1952-53 i va cursar estudis a la Universitat de la Sorbona.

La seva carrera literària s’inicia el 1947, quan és finalista del premi Joanot Martorell amb l’obra Necessitem morir. Dos anys més tard va guanyar aquest premi amb El cel no és transparent. La influència de Salvador Espriu va ser molt important en l’inici de la seva carrera literària. Ella mateixa va reconèixer que la novel·la L’altra ciutat (1955) la va escriure perquè agradés al poeta de Sinera. Però més tard va publicar Betúlia (1956), que va suposar un trencament total amb la novel·la anterior. Més endavant va publicar El gust de la pols (1962) i el 1968 va guanyar el premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts.

El seu feminisme, evident en la seva actitud pública i en les seves declaracions, es va fer palès en moltes de les seves publicacions, entre les quals, la novel·la Feliçment jo sóc una dona (1969). La seva vida sentimental va anar lligada a la de l’escriptor Jaume Vidal Alcover, amb qui va conviure des de finals dels seixanta.

En la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany també va ser molt important la seva relació amb el món del teatre, que, com a autora, va començar quan l’escriptor Jordi Sarsanedas li va demanar una obra per a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i ella va escriure Tu i l’hipòcrita, estrenada el 1959. Més tard, quan Ricard Salvat va impulsar la fundació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, li va demanar que s’encarregués dels cursos de literatura gramàtica.

Una obra que va causar molt d’impacte entre les seves peces teatrals va ser Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, en col•laboració amb Xavier Romeu. En el camp escènic fa incursions també en el teatre de cabaret d’intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per a ser representades a La Cova del Drac, local de moda dels anys seixanta, ara desaparegut, al carrer Tuset de Barcelona. Són d’aquella etapa Dones, flor i pitança (1968) i La cultura de la Coca-cola (1969) entre d’altres, fetes en col•laboració amb Jaume Vidal Alcover.

A la dècada dels vuitanta va seguir escrivint i publicant amb assiduïtat, amb obres com Lo color més blau (1982), el llibre de memòries Mala memòria (1987), i la novel·la per a joves, La rialla del mirall (1989).

Com a actriu, va participar en diverses obres de teatre com L’Auca del senyor Esteve i Primera història d’Esther, i en cinema, a El vicari d’Olot, de Ventura Pons. A més a més de la seva intensa activitat com a escriptora, Maria Aurèlia Capmany va fer constants col•laboracions en la premsa diària.

Va ser regidora de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). A partir del 1987 va assumir la regidoria d’Edicions i Publicacions. Va morir a Barcelona el 2 d’octubre de 1991, poc mesos després de la mort del seu company sentimental, Jaume Vidal Alcover.

Josep Maria Espinàs i Masip

Josep Maria Espinàs Masip va néixer a Barcelona, a l’Eixample, el 7 de març de 1927. Va anar a un col·legi de monges fins als set anys i després va passar als Escolapis del carrer Diputació i, durant la guerra civil, al Liceo Práctico, del carrer Major de Gràcia. Després de la guerra va tornar als Escolapis fins al 1945, any que va aprovar l’examen d’Estat i va entrar a la Facultat de Dret.
“Jo era un nen de pis, d’una família normal, de l’Eixample de Barcelona. [...] Als vuit anys escrivia versos i als quinze em llevava a les sis del matí per escriure una novel·la; aquest era jo, interessat per les bestioles que corrien, pels insectes, escrivint les meves coses. També era molt sociable, no vull donar la imatge de l’intel·lectual que de jove és una persona molt tancada, no, els esports m’han interesssat molt, he jugat a futbol i he fet una vida escolar normal, no he estat gens violent, he estat lamentablement normal.” (Josep M. Espinàs respon a “¿Quina és la pregunta que mai li han fet?”, Elvira Altés. Avui, 30.7.1995)
A la universitat va rebre, segons ha dit, el primer xoc polític: “Catalanistes, monàrquics i catòlics liberals eren perseguits i apallisats per la gent del SEU, una mena de policia política dins la universitat. Tenien els estudiants fitxats i fins i tot van organitzar una saleta per torturar-los. Jo no tenia cap filiació política, però com que era amic de Folch i Camarasa també em van apallisar una vegada al mig del pati. [...] Jo diria que fins que no vaig ser a la universitat no vaig estar literàriament i políticament decidit, influït, òbviament per la repressió.” (Entrevista “Josep M. Espinàs, de trinxera en trinxera”, Lluís Busquets i Grabulosa. Barcelona: El Mall, 1982:193)
Es va llicenciar en Dret el 1949 i el mateix any va guanyar el premi Guimerà amb el seu primer article. Va exercir d’advocat fins al 1955, any que va entrar a Editorial Destino. Es va donar a conèixer com a escriptor, el 1953, quan va obtenir el premi Joanot Martorell amb la novel•la Com ganivets o flames (1954). Va començar escrivint novel•la perquè creia que “el país necessitava novel•les en un moment que el predomini de la poesia era molt marcat.”
Va continuar escrivint novel•les, en un món editorial desert d’aquest gènere, amb notable èxit de públic lector: Dotze bumerangs (1954); El gandul (1955); Tots som iguals (1956), la traducció de la qual, als Estats Units, el 1961, va tenir elogioses crítiques al «New York Herald Tribune», al «New York Times», al «Washington Post», i la revista «Book of the month» va seleccionar aquest llibre entre dotze de tot el món; La trampa (1956) i la més acostada al realisme social, Combat de nit (1959)
El 1958 va guanyar el premi de narracions Víctor Català, amb el recull Variétés. El mateix any va publicar, en coautoria, Cita de narradors, recull d’articles de diversos narradors parlant cadascun de l’obra d’un altre, que havia obtingut el premi Josep Yxart, l’any anterior.
Cal considerar també Espinàs com a animador cultural; va ser un dels fundadors, el 1960, dels «Setze Jutges», grup que va iniciar el moviment de la Nova Cançó. El 1961 va tenir lloc el primer recital i després amb aquest grup va actuar cada diumenge, primer de franc i després per una quantitat simbòlica, fins al 1964, que es va anar retirant per deixar pas als cantants joves com Lluís Llach, o Joan Manuel Serrat. Va enregistrar diversos discos amb cançons pròpies, adaptacions de Georges Brassens i cançons per a infants. Va escriure i va enregistrar amb interpretació pròpia la narració per a infants, Viatge a la Lluna, amb música de Xavier Montsalvatge.
El 1961 va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel•la L´últim replà. Set anys després va fer una nova incursió a la novel•la amb La collita del diable (1968) i fins el 1992 no va publicar la següent: Vermell i passa.
El 23 d’abril de 1976, coincidint amb el primer número del diari Avui hi va publicar una columna, que seria a partir d’aleshores diària: “A la vora de...”, que va mantenir de manera ininterrompuda des del primer número d’aquest rotatiu, fins al gener de 1999, que va passar a col•laborar a El Periódico amb la columna d’opinió “Petit observatori”. Els articles d’Espinàs es caracteritzen per l’amenitat i la diversitat de temes tractats des de diversos tons. Els articles al diari Avui han estat mereixedors de diversos premis, com el Ciutat de Barcelona, de periodisme (1983), el premi AVUI d’articles periodístics (1992) i el Premi Nacional de Cultura, en la modalitat de periodisme escrit, (1995) atorgat per la Generalitat de Catalunya.
El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya, pel conjunt de la seva trajectòria literària.
Ha conduït diversos programes d’entrevistes i reportatges per a la televisió, com per exemple, Personal i intransferible, al Canal 33; Identitats, a DCO i a TV3, del 1984 al 1988, que han estat recollits en volums (Identitats-1, 1985; i Identitats-2, 1986 Identitats-3, 1988) i Senyals, al Canal 33, del 1989 al 1990.
El 1986 va publicar unes emotives cartes adreçades a la seva filla sota el títol El teu nom és Olga, que va ser un èxit editorial i objecte de nombroses traduccions, a part de contribuir al coneixement de la relació amb una filla mongòlica.
Va començar a publicar, a partir de 1990, la seva Obra Completa a Edicions La Campana, editorial que l’autor havia fundat fent societat limitada amb l’editora Isabel Martí.
El 1992, coincidint amb l’edat laboral de jubilació, va publicar Inventari de jubilacions, on va fer una anàlisi, des de la perspectiva personal, dels temes que havia anat bandejant per diverses circumstàncies, però també dels que encara mereixien la seva atenció.
Ha publicat llibres de viatges, repetidament reeditats. Espinàs ha dit sobre els viatges que ha fet a peu que “són la manera més raonable i profitosa de conèixer uns pobles, una comarca. El secret és el ritme d’aproximació. Hi ha temps de deixar-se impregnar pels paisatges i per la gent”. A més, és autor de reportatges atípics com Viatge als grans magatzems (1993) i A peu per la terra cremada (1995), un recorregut per contrades de Catalunya devastades pels incendis de l’estiu del 1994. El 1993 va publicar l’assaig L’ecologisme és un egoisme i la Guia de ciutadans anònims, amb dibuixos de Cesc.
Va ser representant del «Quartet Tarragó», cantant, publicitari, assessor editorial i, actualment, editor. Tot i que és conegut del gran públic per les novel•les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics, també és autor de poemes per a ser musicats i d’altres que es troben antologats a Antologia poètica universitària (1949) i, encara, d’una obra de teatre, És perillós fer-se esperar (1958), de la qual se’n va fer una versió cinematogràfica: Distrito quinto.
Té obra traduïda a l’alemany, l’anglès, el basc, el castellà, el francès, l’italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès i el txec.

Jordi Maluquer

(Barcelona 1935) és escriptor i periodista. Ha estat director del diari Avui, director general de música, teatre i cinema de la Generalitat de Catalunya i president de la Comissió Artística del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Membre del consell rector de L’Auditori i l’OBC, actualment exerceix la crítica musical al diari El Punt i les publicacions Revista Musical Catalana i El Ciervo, a més de coordinar l’espai de música clàssica del programa La Primera Pedra a l’emissora RAC 1.

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo va néixer a l’Aranyó (la Segarra), l’any 1918, en una família de propietaris rurals procedents de Cervera que s’havia traslladat a l’Aranyó per dificultats econòmiques en la gestió de les seves terrres. Va passar la infantesa a Tàrrega, on el seu pare era el president d’Acció Catalana, i va estudiar el batxillerat a l’escola dels escolapis. Des de petit es va convertir en un gran devorador de llibres, sobretot els de la biblioteca del seu pare, on va trobar molta literatura espanyola amb obres de Pio Baroja i Valle Inclán.
El 1935, es va traslladar a Barcelona, i va ingressar a l’Institut Balmes amb l’objectiu d’acabar el batxillerat. La seva intenció era fer la carrera de metge, però amb l’esclat de la guerra civil espanyola, es va afiliar a la CNT i va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines. Però no va poder defugir la guerra: va pertànyer a la branca d’artilleria de l’Exèrcit Popular i va anar als fronts de Falset, Figueres i Barcelona, ciutat on finalment es va quedar. Però el van tornar a mobilitzar, aquesta vegada amb destinació a Valladolid on va escriure la seva primera novel•la, inèdita i qualificada per ell mateix "de molt dolenta". Des del primer moment va escriure en català, llengua que va mantenir en tota la seva prolífica obra, a pesar de la censura que va haver de patir i les dificultats per publicar que va tenir en els primers anys. De tota manera, va aconseguir, gràcies a la seva constància i capacitat de creació, ser el narrador més llegit de la postguerra, a pesar que aquest reconeixement popular no va coincidir immediatament amb els dels cercles literaris i molt menys universitaris.
Un cop llicenciat del servei militar de postguerra a Valladolid, va poder tornar a Catalunya, primer a Tàrrega i, finalment, de nou a Barcelona. Entre altres feines, va treballar per a una agència d’assegurances i també per a una agència de publicitat, a més de fer d’investigador privat, ocupació que sovint s’ha relacionat amb algunes de les seves novel•les policíaques i que ell havia desmentit, atès que s’havia dedicat només a fer informes sense cap importància, segons les seves paraules.
El 1946, ja casat i establert definitivament a Barcelona, va començar a escriure amb regularitat. Va canviar novament de feina, va fer d’assessor literari, traductor, corrector de textos i altres feines editorials. Malgrat tot, va continuar vivint aïllat dels cercles literaris catalans de la postguerra.
L’any 1949 va publicar el seu primer llibre: Ésser en el món, un poemari editat per Torrell de Reus que va passar completament desapercebut. El fet de col·laborar a la revista Ariel li va permetre entrar en contacte amb altres escriptors. El 1953 va publicar el recull de contes: El premi literari i més coses. Amb la novel·la Estrictament personal va guanyar el premi Joanot Martorell 1954, el mateix any que començaria un intens període com a dramaturg i que tancaria voluntàriament, després d’ua fecunda producció, a finals de la dècada dels anys setanta.
Es pot ben dir que durant més de quaranta anys Manuel de Pedrolo no va parar mai d’escriure i de publicar. Va provar tots els gèneres: poesia, teatre, novel·la, assaig... La seva bibliografia de creació va arribar a superar el centenar de títols. Però on el seu treball va sobresortir, en qualitat i en quantitat, va ser en la novel·la, amb l’explotació dels temes propis del novel·lista: la solitud, la incomunicació, la vida sense sentit... Els recursos que va utilitzar van ser sempre variats, així com les tècniques: psicologia, simbolisme, policíaca... Per circumstàncies editorials i de difusió audiovisual i per la seva incorporació com a lectura a l’ensenyament, la seva obra més llegida, i també la més venuda, ha estat, i ho continua sent, Mecanoscrit del segon origen.
La seva obra és equidistant als dos corrents que van marcar la narrativa mundial de la postguerra: el conductisme i l’existencialisme. L’element trascendent, de vegades, l’empenyia cap al simbolisme, com és ara a Totes les bèsties de càrrega, considerada una de les millors novel•les del corpus pedrolià, on narra l’opressió d’un poble aclaparat per una burocràcia inhumana i absurda en contrast amb una voluntat de supervivència. En d’altres ocasions, el testimoniatge li va exigir un fresc fenomènic com, per exemple, es pot videnciar a Si són roses floriran.
A pesar de la seva prolífica creació, el ritme de publicacions no sempre va respondre a la seva oferta, sobretot perquè, a causa de la censura, moltes de les seves novel·les no van poder ser publicades en el mateix moment que les escrivia. Així, per exemple, novel·les escrites l’any 1952, com Cendra per Martina, no es van poder publicar fins al 1967.
A partir de 1963, va començar un cicle ambiciós pel seu plantejament. Es tracta de la sèrie inacabada Temps Obert, de la qual va escriure onze novel·les, amb un mateix personatge de protagonista, Daniel Bastida, un símbol de les possibilitats infinites de realizació que té cada persona i que un fet fortuït pot despertar. El cicle dóna fins a nou possibilitats diferents, a partir que un fet conflictiu —un bombardeig— modifica una mateixa situació original, que Pedrolo desenvolupa en les novel·les Un camí amb Eva, Se’n va un estrany, Falgueres informa, Situació analítica, Des d’uns ulls de dona, Unes mans plenes de sol, L’ordenació dels maons, No en tenim prou amb la primavera i Pols noves de runes velles, que conformen el ‘primer llibre’. El ‘segon llibre’ incomplet, parteix de la novel•la Un camí amb Eva i de la segona situació conflictiva que es bifurca en dues novel·les: Cartes a Jones Street i “Conjectures” de Daniel Bastida.
Atret per la novel·la de gènere policíac, tot i que no s’hi va dedicar especialment com a autor, va acabar dirigint la col·lecció La Cua de Palla, d’Edicions 62, una col·lecció que va reunir els mestres del gènere com Hammett, Chandler o Simenon i que va comptar amb traductors com Joan Oliver o Maria Aurèlia Capmany. Va ser un impulsor del gènere en català amb la intenció i la confiança que aquesta branca editorial faria guanyar lectors en català.
També el conte és destacable en la producció de Manuel de Pedrolo, tot i que no tan extens com la novel·la. Va col·laborar com a articulista en nombroses publicacions de l’època i va traduir al català molts dels autors anglosaxons de més prestigi com William Faulkner, John Dos Passos o Henry Miller.
Manuel de Pedrolo va tenir una gran influència sobre determinats sectors de la societat dels setanta i vuitanta, no solament com a escriptor sinó també com a personatge públic, per la seva exemplar i insubornable actitud cívica i crítica a la vegada amb el desenvolupament polític dels partits catalans. Sempre es va declarar independentista i va recollir aquesta idea en nombrosos dels seus articles. La seva integritat moral i el seu catalanisme mai no es van descontradir.
La seva immensa feina com a escriptor va veure’s recompensada en diferents ocasions amb premis literaris com el Víctor Català, el Sant Jordi o el Prudenci Bertrana. El 1979 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va ser també membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant sis anys, del 1984 al 1989, va convocar el premi Mecanoscrit adreçat a escriptors joves. El 25 de juny de 1990, a causa d’un càncer, va morir a la ciutat de Barcelona.

Ramon Folch i Camarasa

Ramon Folch i Camarasa (Barcelona 1926) Novel·lista, autor teatral i traductor. Fill de Josep Maria Folch i Torres, estudià dret però professionalment es decantà pel món editorial. Ha estat molt important la seva tasca com a traductor al català, a la qual es dedicà integrament uns anys (prop de dos-cents títols, la majoria dels quals de l’anglès). De 1973 a 1986 treballà a Ginebra com a traductor de l’Organització de les Nacions Unides. S’inicià com a escriptor amb el recull de poemes L’aigua negra, però el gruix de la seva obra és la novel·lística: La maroma (1957, premi Joanot Martorell 1956), El meu germà gran (1958), El nàufrag feliç (1959), L’alegre festa (1965), La visita (1965, Premi Sant Jordi 1965), L’estiu més bonic (1967), Fi de setmana damunt l’herba (1967), El no (1967), Tota aquesta gent (1967), Les meves nits en blanc (1972), Sala de miralls (1982), Estrictament confidencial (1983, Premi Ramon Llull 1982), Testa de vell en bronze (1998, Premi Sant Joan 1997), i les narracions La sala d’espera (1961, premi Víctor Català 1960), Tota una altra cosa (1973), Quan el terror truca a la porta (1977) i Manual del perfecte escriptor mediocre (1991). El seu món tendeix a reflectir l’experiència personal i oscil·la entre la nota realista i la intenció psicològica. Autor de públic, escriu amb facilitat i amb un llenguatge net i directe. Ha publicat, a més, teatre juvenil, de costums o d’humor, com Un vailet entre dos reis (1951), Aquesta petita cosa (1954) i Dues hores (1958), entre altres, i la biografia paterna Bon dia, pare (1968). L’any 1997 guanyà el premi Sant Joan de literatura amb la novel·la Testa de Vell en bronze.