Aquest llibre satisfà un quàdruple deute: envers l’autor, eclipsat en la seva recepció internacional per altres plomes italianes més prestigiades; envers la traductora Maria Antònia Salvà, que només en revista veié publicada una petita part del seu treball; envers el prologuista Miquel Ferrà, que encoratjà i supervisà al llarg de tres dècades, sense resultat, «una petita edició que seria bijou deliciós»; i envers l’editor que més féu perquè el projecte arribés a bon port: Francesc de Borja Moll. Si Carducci i D’Annunzio havien desfermat a casa nostra adhesions entusiastes, rebuigs irats i apropiacions de tot signe, Pascoli, retràctil a la farmalla retoricopolítica, amb prou feines atragué uns quants noucentistes i algun cronista de pas per terres italianes, on tota una nova generació literària s’identificava amb la seva poètica de les petites coses.

Traducció de Maria Antònia Salvà
Prefaci de Miquel Edo i Julià
Semblança de Miquel Ferrà

PVP 25,00 €
ISBN: 84-932254-3-6
Primera edició: desembre 2002

Giovanni Pascoli

El 31 de desembre de 1885 nasqué a San Mauro de Romagna (Forlì), d’una família modesta, Giovanni Pascoli, un dels primers poetes italians contemporanis. Morí l’any 1912.

Darrere una breu crisi juvenil en què una ratxa revolucionària agita passatgerament el seu esperit, veiem Pascoli eixit de les aules de Bolonya i dedicat a l’ensenyament del grec i el llatí, primer als liceus de Matera, de Massa i de Liorna, i després a la universitat bolonyesa, d’on passa a la de Messina, per retornar finalment a la primera a explicar-hi literatura italiana com a successor de Carducci, de qui era estat deixeble. El Govern havia volgut donar al poeta de la terza Italia un successor poeta en la gloriosa càtedra, i, entre Pascoli i D’Annunzio, havia elegit Pascoli.

Deixant de banda les seves obres en prosa i la seva notabílissima producció llatina, Carmi latini, Pascoli ens ha deixat les Myricæ, Poemetti, Canti di Castelvecchio, Poemi conviviali, Odi e inni, Poemi italici e Canzoni di re Enzio, Nuovi poemetti i Poemi del Risorgimento.

A diferència dels temes universals i heroics dels llibres que seguiren, que demanen estudi especial i ens mostren un poeta major no revelat en aquestes pàgines, les Myricæ i els Cants de Castelvecchio, que les nodreixen principalment, han valgut a l’autor, d’un excel•lent crític, Balbino Giuliano, el títol de «poeta de les petites coses».

La musa modesta d’aquests seus primers temps s’agrada dels motius familiars i camperols i es vela de tristesa o de consol resignat. La mort dels pares ha deixat un solc dolorós dins l’ànima del poeta; però, per comptes d’emmetzinar-lo, la maldat dels homes sembla moure’l només a pietat magnànima: tota la seva poesia és amarada d’una bondat essencialment cristiana; els aucells hi canten i les petites flors s’hi obren arreu amb un perfum franciscà.

Poesia simple i ensems refinada artísticament, amb perspectives melangioses vers horitzons ideals, son autor ha pogut educar en doctes aules el seu gust i el seu sentit clàssic; però la inspiració més autèntica li ve de l’agre romanyès: l’amor a la contrada natal traspua en els seus versos, que banya una atmosfera neta.

Una caseta, un riu rústic i orejat en plena natura, ha estat un dels somnis, poc ambiciosos, de la seva vida. L’ha tinguda, dalt el coll de Caprona, no lluny de Castelvecchio, enfront els Alps Apuans magnífics. I aquest mateix és el lloc on avui descansen els seus ossos.