En el centenari de la mort de Jacint Verdaguer, presentem una edició de Canigó diferent de les editades fins avui. En primer lloc, apareix per primera vegada completa, perquè conté el prefaci que escriví el poeta i que mai no ha estat publicat com a tal i perquè conté l’epíleg «Els dos campanars» seguit del poema «La corona». A més de l’esforç de donar una edició accessible als lectors d’avui, hi ha l’interès de les 48 pàgines de documentació gràfica que acompanyen l’edició i que ens ofereixen un context documental excepcional per a situar Canigó en la nostra literatura a través de les cobertes de les edicions que se n’han fet. Els nord-catalans que conegueren Verdaguer i la Catalunya Nord que conegué Verdaguer són, ben segur, un altre punt de l’interès gràfic d’aquesta edició que és fruit d’una recerca de molts anys.

PVP 30,00 €

ISBN: 84-932254-5-2
Primera edició: agost 2002

Jacint Verdaguer i Santaló

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Osona) el 1845, en una humil família pagesa d’una certa cultura i ja de ben jove la seva mare el va instruir en la lectura d’alguns llibres. El 1855 va començar els estudis al Seminari de Vic, on es va estar durant quinze anys. La formació acadèmica que hi va rebre es dividia en tres fases: Humanitats i Retòrica; Filosofia i Teologia; i Moral, Dret canònic i Pràctica. Gràcies als seus propis descobriments a les biblioteques de Vic i a la influència de professors i companys va llegir clàssics greco-llatins, com Virgili, Ovidi i Plató; clàssics italians; autors castellans de totes les èpoques; autors romàntics francesos i autors catalans antics i moderns.
Encara estudiant, el 1865, li van ser premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d’En Veciana i A la mort d’En Rafel de Casanova. D’altra banda, aquell mateix any publicà al periòdic “Eco de la Montaña” el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià i va entrar en contacte amb personatges rellevants de l’època com Milà i Fontanals i Marià Aguiló. Dos anys després va fundar l’Esbart de Vic, format per un grup d’estudiants entusiastes amb sentiments i idees romàntiques que es trobaven a la font del Desmai amb l’objecte de practicar la poesia.
El 1870 va ser ordenat sacerdot. En comptes de ser enviat a Barcelona a ampliar estudis —com la majoria dels seus companys de Vic—, va ser destinat a una petita parròquia a Vinyoles d’Orís. En cap moment va deixar de dedicar-se a la poesia (treballava sobretot en el poema èpic L’Atlàntida, tot i haver de portar a terme les tasques de vicari i de la greu malaltia que hi va contraure. El 1874 va marxar a Barcelona per recuperar-se d’aquesta malaltia; hi va estar vuit mesos en què freqüentava “la penya dels minyons” —en la qual va conèixer els futurs bisbes Torras i Bages, Estalella i Cortès—, veia els membres de l’Esbart de Vic i participava en tertúlies on va observar lluites polítiques i tendències literàries.
Aquell mateix any, va entrar com a capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Van ser gairebé dos anys i nou vegades la travessia d’Amèrica (en la línia de Cuba) un període d’equilibri necessari per recuperar la salut i enllestir L’Atlàntida, que va ser premiada als Jocs Florals de 1877 i va aconseguir un èxit clamorós immediat. L’obra va ser entesa ja a l’època com la culminació de la Renaixença. A més, aleshores es va iniciar l’etapa de triomfs i properitat del poeta, que va durar disset anys.
A partir de finals del 1876 va residir al palau dels marquesos de Comillas contractat com a capellà de la família i va tenir, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear amb el mecenatge dels marquesos alguns dels seus poemes més importants. Des del 1883, com a càrrec d’almoiner, pel qual havia d’administrar la beneficència del marquès a famílies necessitades. Amb això va tenir més maldecaps però també una gran influència. És un període en què va fer nombrosos viatges (Occitània, Castella, Tolosa de Llenguadoc, Roma, Comillas, Donostia...).
A Barcelona, el poeta es va centrar en la divulgació dels ideals de joventut aprofitant el seu prestigi i l’ajut de Jaume Collell --membre de l’Esbart. Verdaguer va publicar textos a “La Veu de Montserrat” i en una col•lecció de llibres gràcies al seu amic. Tots dos van preparar les festes del mil•lenari de Montserrat, en què es van convocar concursos i on assistiren autoritats i escriptors. Verdaguer va escriure per a l’ocasió obres com ara Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat, entre les quals hi ha les estrofes del Virolai.
El 1879, simultàniament a l’organització del mil•lenari, Verdaguer va publicar Idil•lis i cants místics, que són, en paraules de Carles Riba, “un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica”, poemes, doncs, de tema religiós que van contrarestar la sensació creada per L’Atlàntida, considerada obra profana pels més crítics. El 1882 va aparèixer Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús, refós i ampliat el 1887.
L’oda a Barcelona, publicada el 1883 per l’ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l’esperit progressista i de les ànsies d’expansió de la nova burgesia industrial catalana.
Amb l’objectiu d’arribar a la sensibilitat popular, Verdaguer va insistir en la poesia religiosa, arma per fer devots al catolicisme i també a la llengua catalana.
El punt culminant de l’etapa de plenitud va ser Canigó (1886). Aquest segon gran poema èpic va servir al poeta per vèncer les insatisfaccions i rectificar els defectes de L’Atlàntida. El va escriure prenent com a base elements de primera mà aplegats a partir de resseguir, entre el 1879 i el 1884, el Pirineu català. Allí va poder veure detalladament el que seria l’escenari del poema, completat posteriorment amb llibres d’història, folklore i geografia.
L’any 1886 és important, d’altra banda, per dos fets de signe contrari: per un costat, la coronació a Ripoll com a poeta de Catalunya pel bisbe de Vic —fet que mostra el cim de la glòria de Verdaguer— i, per l’altre, el viatge a Terra Santa, que significa el començament de la crisi espiritual.
Efectivament, tot i que després d’aquest any va publicar obres destacades deslligades del canvi espiritual —per exemple, Pàtria (1888)—, el poeta va viure immers en una crisi profunda provocada pel viatge a Palestina i Egipte, del qual va tornar trasbalsat. Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1888) són les anotacions que Jacint Verdaguer va prendre mentre feia el viatge i que expliquen el desig de purificació i el canvi d’orientació en la seva vida. Aquest canvi va consistir a dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques que no pas a les d’escriptor, cosa que va incloure una pràctica desordenada de la caritat, que el va omplir de deutes i, més tard, el va posar en contacte amb un grup d’exorcistes. Va ser aleshores que va entrar en la vida del poeta la família Duran, formada per una dona vídua i dues filles, a les quals va prometre que no abandonaria. Aquesta actitud d’ajuda incondicional als desvalguts i els comportaments que se’n van derivar li van valer la desconfiança dels marquesos de Comillas i, finalment, la decisió de prescindir dels seus serveis com a capellà domèstic.
Tampoc va ser entès per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, el van allunyar de Barcelona. Al santuari de la Gleva, prop de Vic, va anar descobrint que el lloc de repòs era realment de reclusió. Després de visitar el marquès i el bisbe Morgades, va ser obligat a romandre a la Gleva, vigilat per un capellà que va escampar rumors negatius sobre el seu comportament. El 1895, davant d’una situació d’empresonament insostenible, Verdaguer es va escapar de la Gleva i va tornar a Barcelona.
Només la casualitat va fer que Verdaguer no fos detingut per la policia, enviada pel bisbe Morgades; això va provocar que el poeta trametés un breu comunicat a la premsa en què demanava justícia i ajut a la gent de Barcelona. La notícia va impactar tant que va prendre dimensions d’escàndol. Un mes després, un tribunal eclesiàstic el va suspendre de poder exercir les seves funcions sacerdotals i, per tant, de poder fer missa. Verdaguer va contraatacar amb un seguit de cartes enviades a la premsa diària (anomenades Un sacerdot perseguit), gràcies a les quals va guanyar força i noves amistats. El mateix 1895, un grup d’amics li van publicar aquests articles sota el títol Mossèn Jacinto Verdaguer en defensa pròpia, considerats la millor prosa del primer periodisme català modern.
El 1896 va ser publicat el llibre Flors del Calvari. Llibre de consols, com a justificació personal amb atacs contra els seus enemics, i escrits i pamflets com ara Verdaguer reivindicat, que mostraven un Verdaguer ferit i rebel decidit a demostrar la seva raó. A més, va escriure La Pomerola, poema autobiogràfic. El 1897 va publicar a la premsa una segona sèrie d’articles encara més agressius que els de 1895. El 1898, es va retractar i va ser rehabilitat. Va passar els seus darrers anys de beneficiat de l’església de Betlem, de Barcelona.
En els darrers quatre anys de vida, Verdaguer va tornar a l’activitat literària. Va dirigir algunes revistes literàries de tema religiós: “Lo Pensament català”, “L’Atlàntida” i “La Creu del Montseny”; va preparar nous llibres i va participar en actes públics. Els últims llibres publicats en vida foren Santa Eulària. Poemet (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria, aquest darrer uns mesos després de la mort del poeta, el 10 de juny de 1902, a Vallvidrera. Va ser enterrat a Montjuïc enmig d’una manifestació espectacular de dol popular que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.
La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.
De les edicions d’obres completes 1905-1908, 1913-1925, 1928-1936, 1943, 1946, 1949 i 1964, destaca com a més acurada l’edició popular (1913-25), en trenta volums. El 1995, Eumo editorial n’emprèn una nova edició.